Els actes que s’han realitzat en el procediment de tancament del periòdic Egin i en el de la detenció del Consell d’Administració d’Orain SA no són actes judicials.

Un acte, perquè sigui judicial, exigeix, a més a més de la intervenció del funcionari del jutjat, el compliment d’una altra sèrie de requisits. No n’hi ha prou que l’acte el realitzi un jutge. La majoria dels actes que realitza un jutge al llarg del dia i de la nit no són actes judicials. Fins i tot durant la seva jornada de treball i en els locals judicials, el jutge realitza molts actes (beu, fuma, fa comentaris, s’enfada i ho exterioritza, etcètera) que no són judicials.

Els qui intenten justificar el tancament d’Egin i la situació i el tracte que es dóna als membres del Consell d’Administració al.leguen que Garzón és un jutge i que, per tant, deu tenir les seves raons. Però en la meva opinió, Garzón, en tot aquest procediment, no realitza actes judicials. Dit amb unes altres paraules, el seus actes de tancament del periòdic, de detenció del Consell d’Administració i de lliurament dels membres que el componen a la Policia, no són actes de jutge. Aquests actes pertanyen, en conseqüència, a la categoria de tota aquella activitat que realitza un jutge, al llarg del dia i de la nit, mitjançant actes que no són judicials. El procediment que segueix Garzón no és judicial perquè no compleix els requisits que caracteritzen l’acte judicial.

Efectivament, amb el tancament d’Egin, Garzón ha imposat una sanció a diversos i varis col.lectius, a saber: als propietaris del mitjà i als més de dos-cents treballadors, evidentment, i també als més de cent mil lectors, als quals s’ha privat de llur dret a rebre determinada informació i a expressar puntualment o ocasionalment la seva opinió en les seccions adequades de l’esmentat diari.

La privació de llibertat dels membres del Consell d’Administració i la molt dolenta situació en què se’ls ha col.locat també constitueix una sanció, que priva les persones afectades de drets fonamentals. I que no es tracti de qüestionar el caràcter de sanció tot al.legant que es tracta de mesures «cautelars». La denominació de mesura cautelar no treu a la privació de drets, en el cas present, el seu caràcter de sanció; sanció, altrament, amb efectes irreparables.

Doncs bé, un acte sancionador o que priva la persona, amb efectes irreparables, dels seus drets fonamentals, requereix perquè sigui acte judicial, que prèviament a la seva realització i en tot cas a la seva execució, es comuniqui als afectats tant el contingut i el motiu de la sanció o de la privació, com les proves, que demostren la comissió pels mateixos del fet sancionat, que s’escolti les persones sancionables i se’ls doni la possibilitat de defensar-se abans, hi insisteixo, d’imposar-se la sanció, i que es respecti en el procediment el dret fonamental de presumpció d’innocència i d’altres drets fonamentals de la persona, cosa que s’ha incomplert del tot en el cas present.

En vida de Franco solia escriure, a Ruedo Ibérico, que en l’aleshores anomenada indistintament, «lluita antiterrorista» i «guerra antisubversiva», la Policia no només és la punta de llança sinó que, a més a més, acaba tenyint del seu color els altres organismes que hi intervenen. Entre els organismes més pròxims hi havia les jurisdiccions especials i els mitjans addictes de comunicació. Les jurisdiccions especials, en aquella data, eren la jurisdicció militar i la jurisdicció d’ordre públic. Tots aquests organismes funcionen en situació de vasos comunicats amb la Policia i acaben per utilitzar, en la seva manera de pensar i d’actuar, els mètodes i idees propis de l’actuació policíaca. Així, figures com ara les del «sospitós» o «simpatitzant», útils per a la investigació secreta policíaca, entren i produeixen efectes en el Jutjat de la jurisdicció especial. La premsa… «Quants cops la premsa dóna la qualificació dels fets sense que ni tan sols s’hagi iniciat encara el tràmit judicial!», escrivia a El Proceso de Euskadi en Burgos, publicat l’any 1971. També escrivia aleshores que la jurisdicció especial és més amotllable a la conjuntura, a l’oportunitat del moment i a la raó i a la utilitat polítiques.

Tot i que sempre han existit juristes, molt determinats, que han sostingut la legitimitat de les jurisdiccions especials, el congrés de l’advocacia espanyola, celebrat el 1970 a Lleó, es va pronunciar rotundament per la seva desaparició. Malgrat això, la «jurisdicció especial antiterrorista» és un mal que perviu a través de la Sala Penal i dels Jutjats Centrals de l’Audiencia Nacional.

Característica de la jurisdicció especial, en l’anomenada guerra antisubversiva, és que a procediments o a actuacions, de jutges o no, desenvolupats per mètodes policíacs —mancats doncs de garantia pròpiament judicial, és a dir, de cap mena de garantia judicial—, se’ls dóna o uneix efectes judicials. Aquests efectes, així obtinguts, arriben a constituir autèntiques aberracions jurídiques. És el cas del tancament d’Egin i de la detenció del Consell d’Administració.

El concepte d’acte judicial pertany al bon dret, propi de l’anomenat Estat de Dret, que en política es correspon, actualment, amb l’estat democràtic. L’«acte judicial» va suposar un assoliment i un avenç en el desenvolupament de la humanitat. La seva construcció sorgeix, com a fonamental, de la distinció entre l’activitat judicial i l’activitat política.

La confusió entre el que és policíac i el que és judicial, l’aiguabarreig indistint d’actes judicials i mètodes policíacs, pertany als temps més tristos del dret. Vet aquí, per exemple, com iniciava el procés la Santa Inquisició: primer detenia i incomunicava els sospitosos. Els sospitosos no passaven de ser, en termes d’avui, mers sospitosos policíacs. Automàticament els desposseïa de llurs béns. Després, es buscaven les proves, o sigui s’interrogava els detinguts, sota tortura i secret. Les declaracions eren les proves, a posteriori, de la detenció i embargaments anteriors.

Garzón té obert, des de fa temps, un procediment judicial, evidentment secret. El dirigeix i l’instrueix. Dintre del procediment, Garzón ordena la detenció dels membres del Consell d’Administració, el tancament de l’empresa i l’escorcoll de tots els seus locals i dependències. Però no interroga immediatament els detinguts.

Qualsevol persona en estat d’innocència original, i doncs ingènua i ben pensant, se sorprendria que el jutge Garzón no hagués fet portar davant seu i interrogat, després de la detenció, les persones detingudes. És funció judicial interrogar imputats i testimonis. Ningú més preparat que el jutge, per la seva professió, per dirigir un interrogatori intel.ligent i amb totes les garanties legals. A més a més, segons llei, Garzón té totes les dades i elements disponibles que afecten al procediment. D’ençà del moment en què el jutge obre un procés, la Policia no pot retenir cap dada o element sobre el particular, sinó que ha de lliurar-lo al jutge. Aleshores, per què Garzón, amb totes les dades, en comptes d’interrogar els detinguts els lliura a la Policia perquè els tingui en els seus locals policíacs en secret i incomunicats durant cinc dies i els interrogui, i només els interroga ell, també en situació d’incomunicació, després d’aquests cinc dies d’estada policíaca?

Qualsevol, ingenu o no, no veu cap diferència entre l’interrogatori immediat pel jutge, d’una banda, i, de l’altra, el lliurament pel jutge dels detinguts a la Policia, que les peculiaritats pròpies d’aquests cinc dies d’estada en poder seu; estada mancada, segons que han denunciat reiteradament organitzacions internacionals, d’un control real i d’unes garanties reals de respecte als drets fonamentals de la persona.

El secret del procediment seguit pel jutge Garzón i la lògica humana ens permeten pensar que no hi havia proves per actuar com s’ha actuat i que a través d’aquests interrogatoris secrets i sense garanties es busca, a posteriori, les proves per justificar el que, per prèviament injustificat, cal considerar després, en qualsevol cas, injustificable.

Els líders del PP han proclamat que no utilitzaran el GAL. El GAL va fracassar a mig termini. Aznar i Mayor Oreja proclamen contínuament, amb reiteració, que aposten per esgotar totes les possibilitats de la jurisdicció especial.

De llurs declaracions, de les campanyes de premsa, de les actuacions judicials (recordem com a botó aquella manifestació del Fiscal en Cap del Tribunal Suprem sobre la unitat de la nació espanyola en la Sala del judici contra la Mesa Nacional d’HB) en dedueixo que van de croada. Però infidel no és només HB. Aquesta gent ens volen a tots. No a tots a la vegada, sinó d’un en un, perquè cal fer empassar la píndola i quan la píndola és molt gran, es dóna a trossos. Primer, per exemple, la presó de la Mesa Nacional d’HB i a esperar que la gent s’ho empassi abans de donar el tros següent.

Avui és Egin, però volen les Gestores, volwn Senideak (auxilien, encara que sigui humanitàriament, els presos), volen AEK (l’euskera està pel mig), volen les ikastoles. I també volen els advocats (com es pot permetre que uns senyors els plantegin contínuament que no respecten la seva pròpia legalitat?, cal acabar amb això de posar estaques legals entres els raigs de la roda de la justícia especial. El franquisme tampoc no respectava la seva pròpia legalitat i quan els advocats en denunciàvem la infracció ens responien que nosaltres no podíem al.legar-la perquè érem antifranquistes. El mateix que ara), i també volen LAB, Zutik, ELA, EA, PNB eta abar.

Torna la croada contra els «rojo-separatistas»; però en una planificació programada i per fases. Tornen a utilitzar conceptes tan elàstics com «l’entorn» i clixés desqualificadors i estereotips anatemitzadors, que no permeten prova i en els quals cap tot el que s’hi vulgui posar. Mayor Oreja exerceix de mestre croat de Calatrava, i la jurisdicció especial de Santa Inquisició.

Ai de tots, els que no som ells, si no els aturem a temps!

Castells
Euskadi Información, 22 de juliol de 1998
Xavier Borràs, de la traducció